El colom és un dels pocs animals que s'ha adaptat a viure a les grans ciutats. La similitud del medi urbà amb el seu medi natural, la falta de depredadors i l'abundància d'aliments, ha fet que proliferara en gran manera.
Esta densitat de població juntament amb els seus hàbits antropòfils han convertit el colom en un animal polèmic. Les opinions que sobre ell emeten els ciutadans són contradictòries, i van des d'una extrema simpatia pel que simbolitza i la seua mansuetud a una aversió exagerada. Estes opinions enfrontades han provocat polèmiques afirmacions sobre el nombre, perill i control dels coloms, sense disposar de suficients elements de juí sobre el risc que pot suposar per a la salut pública la presència de coloms a les grans ciutats, que com a animals assilvestrats són un important reservori d'organismes patògens que, ocasionalment, exercixen un paper important en l'epidemiologia humana a través d'innumerables vectors.
La hipòtesi segons la qual totes les races de coloms domèstics procedixen de la Columba livia, emesa per Darwin, pareix la més acceptada. Esta al seu torn és dividida en quatre grups, un dels quals és el tipus paó. Pareix, segons molts columbicultors, que l'actual colom urbà és fruit d'una degeneració genètica per consanguinitat d'encreuaments entre paons.
El Colom Indòmit (Columba livia) en estat salvatge s'ubica preferentment als penya-segats rocosos del litoral costaner. Per analogia estructural al colom urbà li ha vingut molt bé la disposició arquitectònica de molts edificis, ja que els facilita la implantació i el descans. Això unit a la falta de depredadors naturals que controlen el seu nombre i a una variada oferta alimentària explica en part la seua proliferació.
Els coloms són monògams, crien durant tot l'any encara que amb més possibilitats d'èxit de cara al bon temps. Cada femella posa dos ous blancs i llisos que són covats principalment per la femella durant 20 dies aproximadament. Els colomins abandonen el niu cap als 40 dies. Poden realitzar unes 5 niuades a l'any encara que no totes arriben a terme.
S'alimenten de llavors de cereals, llegums, herbes i de quasi tot el que siga comestible.
A pesar del seu gran sentit de l'orientació són aus sedentàries i residents. Els seus desplaçaments obeïxen a la necessitat d'aliment, descans i implantació. Són molt rutinàries en l'espai i en el temps i disposen, a més, d'una sorprenent memorització de llocs, persones i horaris per a satisfer la fam.
Un colom ben cuidat pot viure fins a 17 anys, si bé en els coloms urbans, a causa del desgast fisiològic a què estan sotmesos, la seua longevitat s'estima sobre els 5 anys.
Dit tot açò, molts treballs afirmen que la població pot duplicar-se anualment. La realitat és que la població arriba a una estabilització que, si bé manté constant el nombre d'individus, afecta considerablement el nivell sanitari d'eixa població. No obstant això, si les condicions són favorables, poden colonitzar nous espais.
La utilització per part d'estes aus de determinades zones (balcons, porxes, cases abandonades) com a descans o lloc per a niar, són motiu de denúncia per part del ciutadà, fonamentalment derivades de l'acumulació d'excrements i per sorolls. La solució, difícil a vegades, es basa en la utilització de sistemes d'exclusió per part de l'afectat, ja que la captura no resultaria eficaç.
Els excrements de les aus, i els dels coloms amb major motiu, atesa la quantitat i el volum de defecacions, constituïx un seriós perill per als elements arquitectònics petris i metàl·lics especialment, a banda que si la densitat de coloms és alta pot causar la mort de zones verdes. Això és degut al fet que la matèria orgànica de les defecacions conté importants components àcids, principalment fosfòrics i úrics. Este últim, al transformar-se en alantoïna per l'acció de la uricasa, arriba a tindre un alt poder corrosiu.
Si bé són molts els factors que influïxen en el deteriorament d'edificis i monuments (ambientals, d'ús, biològics, etc.) i la solució passa pel llavat i la restauració, l'acció degradant de l'excrement dels coloms podria considerar-se un factor químic, i la millor manera de combatre'l és per mitjà de la utilització de sistemes físics d'exclusió i captura d'estes aus en espais públics per a reduir-ne el nombre.
La invasió del medi urbà com a alternativa d'hàbitat per part dels coloms comporta, com ja hem exposat, una sèrie de perjuís en edificis, en el patrimoni artístic i monumental i és causa de molèsties per als ciutadans. Ocasionalment, poden intervindre en la transmissió de malalties a l'home.
Per les anàlisis realitzades de distintes malalties zoonòsiques als coloms urbans i vist el seu grau d'infectació, és aconsellable evitar situacions de proximitat permanent i en llocs poc ventilats on hi haja una colònia de coloms important i si bé la interacció amb estes aus sol ser marginal, convé mantindre nets i desinfectats els llocs de niuament o on s'acumula gran quantitat de colomassa (mescla de plomes i excrements).
Estes mesures preventives de caràcter sanitari han de ser adoptades pels propietaris dels llocs afectats.
Xarxes: És el mètode més eficaç per a la reducció ràpida del nombre d'aus en un determinat lloc i desestabilitzar la població. La idoneïtat d'este mètode es basa que actua eficaçment en aquells punts on la població de coloms es constituïx com a plaga, no obstant això, té les seues limitacions quant al lloc d'actuació sobretot.
Xarxes: Es basa en un impediment físic d'accés dels coloms al lloc protegit. És el més eficaç i durador, idoni per a aquells llocs en què la pressió exercida pels coloms és alta. S'utilitza en la protecció de frontals de monuments i per a evitar l'entrada a balcons, galeries o patis interiors.En qualsevol cas el control dels coloms urbans ha de basar-se en un programa integral en què s'utilitze una combinació dels distints mètodes de control i sistemes de prevenció segons les circumstàncies. Hi ha empreses especialitzades en el control d'este tipus de plagues.