Amb l'arribada de la democràcia municipal, quasi immediatament les FOGUERES acullen la democratització de les seues estructures i un impuls d'integració popular que serà definit com “la presa del carrer”. La Festa s'estendrà fins a noves zones de la ciutat –fins a arribar a 86 districtes en els últims anys-, obrirà les seues portes a la participació i s'aconseguiran nous èxits en el seu desenrotllament al mateix temps que es normalitzarà una incipient projecció exterior i s’aconseguirà el títol de Festes d'Interés Turístic Internacional.
De la mateixa manera retornarà de forma renovada als nostres monuments una estètica modernista encapçalada per la trajectòria de Pedro Soriano, al mateix temps que amb el pas dels anys s'incorporaran plàsticament iniciatives de tipus complementari com el Certamen de FOGUERES Experimentals o recentment la recuperació dels Ninots de Carrer.
En aquest ampli període se succeiran de forma normalitzada els equips i presidents de la Comissió Gestora que deixaran cadascú l'empremta de la seua personalitat, amb noms recordats i apreciats pel món fester entre els quals podem citar els desapareguts Jacint Maçanet, Conrado Albaladejo o José Ángel Guirao.
No obstant això, si d’alguna manera podem definir aquests més de vint anys mes enllà dels seus puntuals i constants avanços és pel fet d'haver aconseguit convertir les FOGUERES en una manifestació festiva d'especial rellevància, reconeguda en l’any 1999 com a Festa Oficial de la Ciutat d'Alacant. Amb l'aportació del seu passat, l'esforç dels actuals components del seu col·lectiu fester i les entitats que el representen i sustenten, s'ha aconseguit una personalitat mediterrània sens cap dubte definitòria de la nostra incomparable nit de Sant Joan.
